Em fascinen les persones lliures. Sense fermalls, sense prejudicis, sense condicionants que vagin més enllà d’una relació natural i sincera amb el propi cos, amb la terra, i amb els altres congèneres. En el fons, ho volem ser tots, lliures, i caminam per la vida cercant aquesta llibertat, aquesta facultat innata d’anar a lloure. Això és el que em va fer acostar als hippies, allò que em va fer comprendre el lema “Hippies always welcome”. Hi han estat sempre: els qui s’han allunyat del sistema, els incompresos, els qui no han entès mai el poder, ni l’ambició pels béns materials. Els pitagòrics, els qui ja en temps dels grecs postulaven el primitivisme, els franciscans i el seu vot de pobresa natural, els càtars, els joglars, els trobadors, el mite del bon salvatge pregonant la bondat intrínseca de la persona no instruïda, els naturistes… tots a la seva manera i en el seu temps havien estat hippies.

Vaig voler plasmar-los damunt tela, damunt paper, donar-los forma, interpretar aquesta manera de comprendre la vida. I tanmateix, alguna cosa me’n distanciava. Racionalment eren meus, tots aquells hippies i les seves imatges. Però, i emocionald’una altra manera. Fins i tot nosaltres mateixos, més d’un dia, més d’una temporada. De vegades són gent esquerpa, sulla; d’altres, gent amorosa i amatent, però sempre són diferents: alliberats de traves absurdes, amb una connexió màgica amb l’entorn, éssers vius dins un ecosistema d’éssers vius, ànimes distants del tumult urbà, de la fredor dels carrers, de la convenció i la norma. Si mirau la llum estranya dels ulls dels infants comprendreu aquesta llibertat que tan pocs saben fer perdurar.

I sí: aquests han estat els meus hippies. Els qui són sempre benvinguts, els qui tenen la pau perquè són lapau. Els qui estimen sense haver de pensar per què. Els qui riuen perquè són lliures. Són els meus hippies.Mirau-los. I hi veureu els vostres.

Catalina Julve

Totes les bèsties, alguns ocells. Caderneres, un cabrit, i la mèrlera, bec groc. Un vedell i un porcell’.
Retratava els animals, companyia versemblant i vertadera dels seus dies mŽs nets. Ni la mort ritual i alimentˆria dels seus companys de vida el feia dubtar de la seguretat d’aquell amor per la carn viva.
Jo som l’autèntic. Jo som el natural. Jo som el salt. Jo som el lliure. Jo som el feli. Jo som el sincer. Jo som l’arbre. Jo som la fua. Jo som el brut. Jo som el son. Jo som la llàgrima. Jo som el nom. Jo som el temps. Jo som vosaltres. Mirau-me els ulls plens de llum: jo sempre torn, som el salvatge.

COTXERIA
Woodstock
Oli/tela
50×50 cm.

ATOM MOTHER EARTH
Corrals i sementers
Oli/tela
180×180 cm.

BRETONA
Corrals i sementers
Oli/tela
50×70 cm.

PORC
BLANQUITA
ROTJA

Corrals i sementers
Oli/tela
50×60 cm.

Em varen dir: “Guanya doblers”. I jo els vaig creure.
M’ordenaren: “Fes-te una casa”. I jo els vaig creure.
M’aconsellaren: “Cerca una feina”. I jo els vaig creure.
Em suggeriren: “Canvia el cotxe”. I jo els vaig creure.
M’advertiren: “Et cal més roba”. I jo els vaig creure.
“Despullau-vos amb mi”, els vaig respondre,
“i sereu esclaus només de la llum”.

BATA FLORS

Woodstock
Oli/tela
130×975 cm.

JOHN & YOKO
(Pau i amor)
Oli/tela
180×180 cm.

Quants de dies fa, que dus aquesta saladina? I aqueixa arena entre els dits? Per què dorms en pèl, els migdies? M’agrada dur el sol a la cara, sentir-me els vidres dels hotels a l’esquena, esser safareig, més que piscina; barca, més que iot; casa, més que xalet; terra, més que país. Som lluny de tot, tan a prop de mi.
La cubeta destenyida. El tassó esmorrellat. Oscat, el plat. Un clot a la carrera. A la soca, un forat. Les persia­nes, sense pintar. La greixonera vella, un cossiol. Una tanca, el somier. De fustes antigues, una porta. Tatxes rovellades. Les teves mans, les teves eines. Perquè tot és vell, és que és tot ple de vida. Perquè tot és com sempre, tu ets com ets.
No diu mai “t’estim” i si ens mira és sempre als ulls. Ell mata el porc, i és pescador. Du catiusques i una camisa que el padrí deia que son pare en temps antic ja l’havia duita. Viu lluny del poble, enfora de tot remei, distant de tant desfici, a veïnat de tanta vida. I la camisa, està esquinçada, com la mirada amb què, si ens mira, ens diu “t’estim”.
Totes les bèsties, alguns ocells. Caderneres, un cabrit, i la mèrlera, bec groc. Un vedell i un porcellí. Retratava els animals, companyia versemblant i vertadera dels seus dies més nets. Ni la mort ritual i alimentària dels seus companys de vida el feia dubtar de la seguretat d’aquell amor per la carn viva.
No és record. No hi ha nostàlgia. Visc com he volgut sempre. No tenc un ca meva, però ningú em fa els comp­tes. Ni tan sols això que llegeixes ho he escrit jo. No vull que les lletres em prenguin la llibertat de viure arran (no arran, sinó ben dedins) d’una idea de vida que ni tan sols em planteig plantejar-me.

RODA DE COTXE

Oli/tela
46×39 cm.

XAFAREIG

Oli/tela
50×50 cm.

BERENA

Oli/tela
40×40 cm.

Amb ulls d’infant m’acost a les coses, que són més pures, més senzilles, més trans­parents. I així és que en comprenc el valor vertader, la certesa còsmica que tot gira entorn de tot, que giravoltam sobre nosaltres mateixos per cercar la imatge que ens persegueix, l’estampa permanent que ens entestam a fixar, malgrat que es mogui sempre.

On vas només en calçons blancs? Per què rius, cara bruta? Què vols saber, tan des­calç? De quin color són els calls que et calcen? I les genolleres de mercromina, et couen com un tatuatge a la memòria? No et crema, tot aquest sol a les mans? Les ungles negres, són de dol? O són el carbó que t’encendrà els dits de la diferència? Has tornat ser mai tan feliç?

Clic. Tenc el paper a la mà i amb els ulls et guait la vida morta, retrat del que fores només aquell instant.
Cèl·lula fòssil. Memòria estampada. No et recordes mai d’aquell dia. Et recordes només del darrer dia que
ho recordares. Ets ple de mites que transformes amb cada evocació. No s’aturen les coses, ni t’atures. Ni
els colors saben guardar allò que fores. No tornaràs mai on eres. No seràs mai on ets. No ets mai, perquè
existeixes sempre. Clic?

Dóna’m les ulleres. Quin traç tan brut. Si la mires molt de prop, la vida se’t desenfoca. No destries els ulls,
no colombres els dits. Les formes s’esvaneixen. Et calen metres, fes-te enfora. No comprendràs la rialla ni
el dolor, si no camines lluny. I les formes s’esvaneixen, no colombres els dits, ni destries els ulls, però ja
pintes el que et passa. Quin traç tan brut. Dóna’m les ulleres.

CARRERETA
Oli/tela
100×100 cm.

FLETXES
Instal·lació

HOTEL PLAYA DEL MORO
Oli/tela
97×196 cm.

FREE BIRDS
Oli/tela
50×50 cm.

HOTEL LEVANTE

Oli/tela
196×97 cm.

MANGUITOS

Oli/tela
50×50 cm.

Només em comanden la terra i l’aire. L’aigua i el foc. Aquesta és la meva jerarquia. No hi ha més poder en el meu món: l’anarquia entre les dones i els homes, la certesa absoluta de la meva immensa petitesa davant la mar, davant la penya, davant la flama, davant el cel ple d’estels. Somric tranquil, perquè em sé lliure de vosaltres i esclau de l’univers.
Aquí tot és de tothom. Aquí res és de ningú. Abandonau qualsevol fosca. Preneu tota llum. Feis-vos d’aigua. Amarau la terra. Cremau el cel. Us abrasa la memòria més antiga perquè no sou si no sou salvatges. Pluja de flames, torrentada de caliu. Veniu de l’infern, però ja sou aquí: benvinguts al paradís.

Crec en vós, senyora de tot, terra meva. El meu domini és vostre tot. Cada criatura que em fita és amb els ulls vostres, que ho fa. L’anyell degollat, el porc a la banqueta, el gall que perd la sang, cresta pàl·lida, les voltes al coll del colom, la perdiu perdigonada, el cop sec darrere les orelles del conill, el cap escapçat de l’oca que cega corre cap a morir, la mirada morta del padrí a la foto morta del dia de noces. La mort és vida si amb vida la sublimam. Oh, terra, crec en vós, únic déu meu, car sou el solc per on la sang raja.

SENSE TÍTOL
Monotips (Impressió original sobre paper Hanemülle)

MAGIC MUSHROOMS
Acrílic / tela
170×250 cm.

MAGIC MUSHROOMS
Acrílic / tela
170×250 cm.

MAGIC MUSHROOMS
Acrílic / tela
170×250 cm.

Sempre tornava a la terra sense fugir d’enlloc. Només a ser ell. Just per tastar el gust de la pols, que el cridava des de molt endins, com si la fondària convertís en xiscle aquell crit. I era així que partia amb la roba més vella, amb la roba més bruta, amb el cor transparent. Només a ser ell.